Después de estas palabras, sólo me queda darle repetidamente las gracias y espero poder tomar un café con él muy pronto.
Un abrazo, Francesc.
Primero me tradujo dos del poemario: Amayamar
Sol y Sal
Encendamos ese fósforo
hecho de sol y sal...
Sólo una gran tormenta podrá apagarlo.
Tu vestido será de brisa cálida
y el mío de celofán.
Mil besos nos cobrará el sastre que nos vista.
(Nadie nos verá si no queremos...)
Vamos a ser nosotros, desnudos, frente a todos,
con la cara lavada y las manos unidas.
Vamos a ser lo que siempre quisimos,
Sal y Sol, dos amantes invisibles,
un secreto a voces y dos trajes:
Uno para la realidad y otro para los sueños...
Sol i Sal
Encenguem aquest llumí
fet de sol i sal...
Només una gran tempesta podrà apagar-lo.
El teu vestit serà la brisa càlida
i el meu de celofana.
Mil petons ens cobrarà el sastre que ens vesteixi.
(Ningú no ens veura si no volem...)
Serem tan sols nosaltres, nus, davant tothom,
amb la cara ben neta i unides les mans.
Serem el que sempre volguérem ésser.
Sal i Sol, dos amants invisibles,
dos vestits i un secret que a veus s'escampa:
Un per a la realitat i un altre per als somnis.
La belleza
Tus poemas no necesitarán de mi sangre
ni una participación de cadena perpetua.
Sólo cierra los ojos e imagina...
El color rojo puro puede volverse nieve derretida
los monstruos de la noche amapolas
y la belleza no la hallarás lamiendo mis palabras.
Pero puedes encontrarla si al mirarte yo, un día,
me reflejo en tus ojos y quizá un poco más adentro.
Susurrame versos al oído, acaríciame un seno
con tu lengua,
así ganarás todos los trozos de mi cuerpo.
Por cierto, mi corazón va de regalo.
La Bellesa
No els cal als teus poemes la meva sang
ni una experiència de cadena perpètua.
Tanca, tan sols, els ulls i imagina...
El color vermell pot esdevenir neu fosa,
els monstres de la nit tornar-se roselles
i la bellesa no la trobaràs llepant-me els mots.
Però, si que la trobaràs si en mirar-te jo, un dia,
em reflecteixo en els teus ulls i potser una mica més endins.
A cau d'orella m'hauras de murmurar versos, acariciar-me un pit
amb la teva llengua...
i aixi guanyaràs tots els bocins del meu cos.
Per cert, el meu cor hi va de regal.
(Estos que siguen ya son del último poemario)
El sí y el no
Desde tus ojos
caen alas de mariposa derretidas,
que recojo para hacer amalgama de colores.
Tras un infierno de dudas,
el sí y el no se revuelcan confusos
entre risas y llantos
Y yo aquí
empiezo a caminar.
Aunque prepares tu equipaje
y eches a volar por el recuerdo,
aunque amanezcas a la hora justa
en mis entrañas, y mis manos
te reconozcan sin rozarte,
tu olvido será diaria muerte para mí,
el recuerdo pasado,
y el futuro tan sólo una pregunta:
¿Es tu ausencia hacia donde me encamino...?
El sí i el no
Des dels teus ulls
cauen ales liquades de papallona,
que arreplego per fer
una amalgama de colors.
Després d'un infern de dubtes,
el sí i el no es rebolquen confusos
entre rialles i plors.
I jo aquí
emprenc la ruta.
Encara que preparis l'equipatge
i marxis volant pel record,
encara que es faci de dia a l'hora justa
en les meves entranyes, i les meves mans
et reconeguin sense, ni tan sols, tocar-te,
el teu oblit serà, per a mi, diària mort;
el record passat
i el futur seran només una pregunta:
És la teva absència cap a on m'encamino...?
El sapo
Mis palabras juegan a desaparecer del todo
y regresan a la sombra del ciprés
que dibujé una noche.
Se acerca el alba...
El sol te apartará de mí;
no es que me importe demasiado,
sé que no te irás muy lejos.
Pegaré alas de mariposa en mis costados
y me frotaré las manos con jazmines;
si entonces no me arropas con tus brazos
la noche tomará la palabra
y te convertirá en un sapo verde y saltarín.
Te hablaré del amor, aunque a veces no sepas de qué
te estoy hablando...
Y nunca olvides mis besos, quiero ser seda en tu memoria.
El gripau
Els meus mots juguen a esvanir-se del tot
i tornen a l'ombra del xiprer
que una nit vaig dibuixar.
S'acosta l'alba...
El sol t'apartarà de mi;
no és que m'importi massa,
prou sé que no te'n aniràs gaire lluny.
Amb ales de papallona enganxades als meus flancs
em fregaré les mans amb llessamins;
i si llavors no em dones escalf amb els teus braços
la nit prendrà la paraula
i et convertirà en un gripau verd que fa saltirons.
Et parlaré de l'amor, tot i que no sàpigues de què
t'estic parlant...
I no oblidis mai els meus petons, vull ser seda en el teu
record.
Final
La luz acecha mi rostro,
me deslumbra, me hiere,
pero mi mano escribe, casi a tientas,
un poema tras otro...
La nada cae encima de los versos
perforando las palabras,
a veces a destiempo, sin razón aparente.
Eso lo sé.
Sin embargo, amo y deseo esa inquietud.
Sí.
La deseo.
Una, dos, tres..., siete veces y hasta el desasosiego.
Apate de eso, hoy la risa me acuna,
el poder de las letras me posee
y me escondo entre versos para abrigar mi vida.
Aunque la tarde termine igual que yo
como una alondra herida que se muere sola...
Final
La llum esguarda el meu rostre,
m'enlluerna, em fereix,
però la meva mà escriu, gairebé a les palpentes,
un poema rere l'altre...
Cau el no-res damunt els versos
esberlant els mots,
a voltes fora temps, sense cap raó aparent.
Ja ho sé.
Malgrat això, vull i estimo aquesta inquietud.
Sí.
La desitjo.
Una, dos, tres..., set vegades i fins el desassossec.
A més d'aixo, avui em bressolen les rialles,
el poder de les lletres em corprèn
i entre versos m'amago per abrigar-me la vida.
Encara que la tarda acabi igual com jo,
com una alosa ferida que es mor sola...
Muros
Si puedo sembrar semillas de aire
para que broten muros en el jardín,
¿qué más dará si crecen a lo alto o a lo ancho?
Siempre serán paredes encerrando soledades.
Y cuando nazcan las flores,
crecerán orgullosas hacia arriba
para arañar el cielo,
o hacia los lados, para abrirse camino,
como tantas y tantos...
Y pronto muy pronto o tarde muy tarde,
la belleza condensada dentro de sus corolas
estallará en los pétalos descubriendo estambres y
pistilos
que esparcirán su ácido aroma para aturdirnos,
¿o quizá para mostrarnos los corazones
que en su interior laten y sangran...?
(Si no lo entendéis, anotad vuestras preguntas
en el cuaderno anaranjado del horizonte)
Murs
Si puc sembrar llavors d'aire
perquè lluquin murs al jardí,
Què hi farà si creixen al llarg o l'ample?
Sempre seran parets que clouen solituds.
I quand les flors neixin,
creixeran alteroses cap amunt
per esgarrapar el cel,
o cap als costats, per obrir-se camí,
com tantes i tants...
I tard o d'hora, mol tard o molt d'hora
la bellesa condensada dins les corol·les
esclatarà en els pètals i descobrirà estams i
pistils
que escamparan el seu aroma agrenc per a atordir-nos,
o potser per mostrar-nos els cors
que bateguen i sagnen al seu interior...?
(Si teniu cap dupte, anoteu les vostres preguntes
en el quadern del sol ataronjat de l'horitzó)
Y con este poema ha hecho las variaciones como juego formal y poético:
Preguntas
Camino tan sólo perseguida por el viento
que señala, dispersamente,
dónde caerán las próximas gotas de lluvia.
Necesitaría un cuchillo
para cortar las páginas de mi vida
y un color naranja
que me ilumine el sendero hacia la diversidad.
Cuando llegue allí,
vestiré a un erizo con hijas caídas
y repujaré un poema sobre la piel de un asno.
Quizá entonces me considerarán,
para mi orgullo, poeta maldita.
Y dejaré de preguntarme
¿dónde estamos y qué es esto...?
(Poema dedicado a Leopoldo Mª Panero)
Traducción al catalán:
Preguntes
Camino tan sols perseguida pel vent
que assenyala, dispersament,
on cauran les próximes gotes de pluja.
Em caldria un ganivet
per tallar les pàgines de la meva vida
i un color taronja
que m'il·lumini el sender cap a la diversitat.
Quan hi arribi,
vestiré un eriçó amb fulles caigudes
i damunt la pell d'un ase hi repussaré un poema.
Potser llavors em consideraran,
per al meu orgull, poeta maleïda.
I no tornaré a preguntar
On som i què és això...?
1ª variación: alla horatiana
No se ha considerado la rima, pero sí el rigor métrico.
Preguntes
Camino tan sols pel vent perseguida
que amb força assenyala, molt dispersament,
on cauran les pròximes gotes de la pluja.
Un coltell em cal
per tallar les pàgines de la meva vida
i un color taronja, com un sol d'Orient,
que el camí llumegi, com sender que mena
cap un món plural.
Quan allà arribi, per a un eriçó
amb fulles caigudes un vestit faré
i repussaré un poema sobre
la pell d'un ase.
Potser llavors em consideraran,
per l'orgull que tinc, damnada poeta.
I deixaré de preguntar: on som
i què és tot això...?
2ª variación: alla classica
Estrofa libre con versos de arte menor de ocho sílabas métricas cada uno. En cuanto al contenido interesa que cada imagen poética sea susceptible de ser representada con un dibujo, o que se refiera a cosas tangibles.
Preguntes
Camino tan sols perseguida
pel vent que assenyala el nord,
dispersament, on cauran
les pròximes gotes de pluja.
Em caldria un coltell esmolat
per esquinçar els fulls del meu llibre,
l'escrit durant la meva vida
i un llum de color taronja
que m'il·lumini la sendera,
de les flors de tots els colors.
I quan arribi allà, tant lluny,
vestiré un eriçó amb les fulles
caigudes aquesta tardor
i repussaré un poema
sobre la pell d'un ase vell.
Amb el dit m'assenyalaran
i diran que soc, pel meu orgull,
una poeta maleïda.
Deslliurada dels mots antics,
ja no em preguntaré mai més:
Om som i què és això...?
3ª variación: Post Modern - Deconstrucció
Variación compuesta según el lenguaje post-moderno, esto es el discurso surgido con el Pop Art que se contrapuso a los postulados del Movimiento Moderno (poesía social, poetas de la experiencia, etc.)
Preguntes
Un vent
persegueix i assenyala,
les toponímies adverses,
del lloc precís on caura cada gota,
d i s p e r s a m e n t.
Cerco redós
del xaloc
i
esguardo
els senyals de la pluja.
Amb eina de tall esmolat
tallaré les pàgines
dels solsticis que he anat deixant.
Un tros de sol ataronjat
donará ombres als salzes
del camí
o t
n a
d u l
el viarany on floreixen les flors de tots els colors de l'arc de Sant Martí.
i quan arribi al final de la sendera
vestiré un eriçó amb les fulles caigudes d'un baladre
i repussaré un poema de zinc damunt la pell d'un vell solípede.
Els vells camarades, rient-se, pel meu orgull, em titllaran
de
poeta maleïda.
Jo deixaré de preguntar
On som i què és això...?
4ª variación: Descomposición surrealista de " preguntes"
Variación no lejana a la estética "dadá", onírica o surrealista. Se diría que se acerca a estos poetas que se sintieron incómodos con el advenimiento de la nueva figuración y plantearon mirar otra vez a lo inconsciente.
Preguntes
Amb un ganivet a la mà
tallo les pàgines
i amb una taronja de llum
faig oceans en el camí de la diversitat.
Un mestral estricte
de molècules disperses sembra senyals
damunt la meva pell.
L'eriçó fa molts anys que m'espera
i reclama la túnica de l'emperador nu.
Faig de la biografia un vestit
amb farbalans de fulles podrides
i amb la punxa d'una atzavara
faig un burí per marcar
damunt els cuiros caiguts
poemes de metall galvanitzat.
Després de tot plegat, encara ve el foll
de l'amor perdut i cerca respostes
a les preguntes de sempre:
Què és això que soc?
Quin temps ha passat per les meves mans?
5ª variación: alla gongoriana
Variación según la estética barroca de Góngora que parece presentarse como alternativa al minimalismo.
Preguntes
Un zèfir de plomes blanes
m'acuita, i amb dits que bufen,
dispersament assenyala
on deixaran petjades
les gotes del meu íntim diluvi.
Per esquinçar les pàgines
eixorques dels solsticis
que son hostes dels meus mots
una daga de doble tall
hauré d'empunyar.
I un color de sol ixent,
que d'Orient llu,
farà centelles a les esteles
del mar de la diversitat
on neden els peixos més vius.
Quan la meva nau, entre esculls i niells
arribi al port de l'illa de les Aurores,
a l'ombra escassa de les atzavares
vestiré un eriçó emmugronat
amb les fulles caigudes d'un baladre,
i com si fos un jove aprenent de Dürer,
faré, amb un burí d'ivori,
suaus clivells i línies tremoloses
a la pell endurida d'un ase
on gravaré el poema etern de les flors.
En la nit vençuda, a la fi del viatge,
potser pel meu orgull em tindran
com poeta maleïda que riu burleta,
i ja no preguntaré
On som i què és això...?
(Pues aquí está todo, como te prometí, Francesc. Me alegro que un solo poema mío te haya dado tanto juego y que te hayas divertido haciéndolo).